BASSAM   KANAAN

24 de març de 1947 Latakia (Siria) - 11 de desembre de 2003 Granada (Espanya)

Quan fa molts anys vaig conèixer en Bassam, estava  a  Terrassa  i  era un
sirià més català que jo mateix.
En Bassam sempre va viure al límit les seves creences, encara que aquestes
poguessin canviar radicalment en alguns moments de la seva vida.
Agnòstic, extraordinari dibuixant i pintor,  radical amb els seus missatges,
cuiner de menges exquisides  i,  al contrari de la fama que el seguia quan el
vaig conèixer un molt bon conversador.
Tossut fins a dir prou i selectiu amb les seves fidelitats.
Vaig aprendre moltes coses del meu amic durant força anys.
La  seva  pulcritud  en  tot  el  que  feia era una  de les seves qualitats més
apreciades per mi.   Igual de meticulós que perfeccionista. Fins que la idea
de Déu, d’algun déu encara desconegut per mi, no el va transformar, ell era
el seu propi creador i,  per tant, creador de tot el que l’envoltava.
La seva casa,   el seu hort, els seus plats  i,   evidentment,   les seves obres
sobre  paper  o  tela  eren  d’una  perfecció  quasi insultants per a la resta
d’humans que les gaudíem.
Ell va ser qui va dibuixar  la meva cara per  la portada  d’un elapé que vaig
editar l’any 1985, amb músiques originals per a curt metratges, d’entre ells
un  que  vaig  composar  i  filmar  sobre  un dels  seus quadres,  per mi, més
al•lucinants; “el de les agulles d’estendre”.
I cada cop que miro l'original retrat de la meva cara, em sembla veure dins
la mirada dibuixada,  com passa tota la  pel•lícula de la nostra relació d’uns
molt bons anys a la Garrotxa.
De les exposicions en les que vaig participar amb unes pel•lícules rodades i
musicades vers les seves obres.
Els quadres que va acabar al menjador de casa meva quan  estava  apunt de
muntar l’exposició  més  impactant de les que va fer a Terrassa.
La més dura, també,   amb les institucions  i  alguna gent de la ciutat que el
va acollir i que, per alguna o altra raó, el varen decebre.
La  més  contestatària,  amb  un  homenatge  més  sentit  que  el que  hagués
pogut  fer   qualsevol   terrassenc,   per  un  lloc  emblemàtic  de  la  ciutat
com era el Cercle Egarenc, amb el seu Homenatge a Terrassa.
Del  rebuig  a  tots  aquells que poguessin  atemptar contra l’entorn natural
de La Garrotxa,  que  ell  estimava com seva,  pintant les gredes volcàniques
amb una perfecció i vida superior a qualsevol fotografia.
Ell i en Pam Vila s'en van anar, quasi al mateix temps, el desembre de 2003.
Junts havien restaurat el teló del Teatre Principal d'Olot
Jo estimava a en Bassam.
Be, en realitat al meu Bassam d’abans de ser posseït per aquest suposat Deu.
A aquest encara l’estimo.
L’altre, l'últim, es va acomiadar de mi, un dia plujós pels camins de la Fageda
d'En Jordà..
I com sempre, com passa amb els creadors, a part del record, ens queda part
de la seva obra original i la conservada en cel·luloide o vídeo,  com  testimoni
del seu pas per les nostres vides...
...  i també,  juntament amb la Teresa,, ens deixa la seva obra més humana, la
Maia, que amb la seva viola, posa banda sonora al mateix món que en Bassam
va pintar.

Josep Maria Francino
La Vall d'En Bas, febrer de 2004
(Article publicat a la revista 440.2, d'Olot, el febrer de 2004)

Llegiu tots els altres articles del 440.2, clicant aquí.

 

Escolteu al Bassam conversant amb la Mariona Comellas a Ràdio Olot

programa del 4 d'octubre de 1985


 





                                 torna