Quan fa molts anys
vaig conèixer en Bassam, estava a Terrassa
i era un sirià més català que jo mateix.
En Bassam sempre va viure al límit
les seves creences, encara que aquestes poguessin canviar radicalment
en alguns moments de la seva vida.________________________________________________________________
Agnòstic, extraordinari dibuixant
i pintor, radical amb els seus missatges, cuiner de menges exquisides
i al
contrari de la fama que el seguia quan el
vaig conèixer, un molt bon conversador. _______________________
Tossut fins a dir prou i selectiu amb les
seves fidelitats._______________________________________________
Vaig aprendre moltes coses del meu amic durant
força anys. __________________________________________
La pulcritud en tot el
que feia era una de les seves qualitats més apreciades
per mi. __________________
Igual de meticulós que perfeccionista.
_____________________________________________________________
Fins que la idea de Déu, d’algun
déu encara desconegut per mi, no el va transformar,
ell era el seu propi
creador i, per tant, creador de tot
el que l’envoltava._________________________________________________
La seva casa, el seu hort, els
seus plats i, evidentment, les seves obres
sobre paper o tela eren d’una
perfecció quasi insultants per
a la resta d’humans que les gaudíem. ___________________________________
Ell va ser qui va dibuixar la
meva cara per la portada d’un elapé que vaig editar
l’any 1985, amb músiques
originals per a curt metratges, d’entre
ells un que vaig composar i filmar
sobre un dels seus quadres, per
mi, més al·lucinants; “el de
les agulles d’estendre”. __________________________________________________
I cada cop que miro l'original retrat de
la meva cara, em sembla veure dins la mirada dibuixada, com passa
tota la pel·lícula de
la nostra relació d’uns molt bons anys a la Garrotxa.________________________________
De les exposicions en les que vaig participar
amb unes pel·lícules rodades i musicades vers les seves obres.
Els quadres que va acabar al menjador
de casa meva quan estava apunt de muntar l’expo
més impactant
de les que va fer a Terrassa. La més
dura, també, amb les institucions i alguna
gent de la ciutat que el va
acollir i que, per alguna o altra raó,
el varen decebre. La més contestatària,
amb un homenatge més sentit
que el que hagués pogut
fer qualsevol terrassenc, per
un lloc tant emblemàtic de la ciutat
com era el
Cercle Egarenc, amb el seu Homenatge
a Terrassa. ___________________________________________________
Del rebuig a tots
aquells que poguessin atemptar contra l’entorn natural de La Garrotxa,
que ell estimava
com seva, pintant les gredes volcàniques
amb una perfecció i vida superior a qualsevol fotografia. ________
Jo estimava a en Bassam. Be, en realitat
al meu Bassam d’abans de ser posseït per aquest suposat Deu. _____
A aquest encara l’estimo. __________________________________________________________________________
L’altre, l'últim, es va acomiadar
de mi, un dia plujós pels camins de la Fageda d'En Jordà..._______________
I com sempre, com passa amb els creadors,
a part del record, ens queda part de la seva obra original i la que
es conserva en cel·luloide o vídeo,
com testimoni del seu pas per les nostres vides... ____________________
... i també, juntament
amb la Tresa, ens deixa la seva obra més humana, la
Maia, que amb la seva viola,
posa banda sonora al mateix món que
en Bassam va pintar.____________________________________________
Josep Maria Francino
La Vall d'En Bas, febrer de 2004
(Article publicat a la revista 440.2, d'Olot,
el febrer de 2004)