BASSAM KANAAN
24 de març de 1947 Latakia (Siria) - 11 de desembre de 2003 Granada (Espanya)
 

Quan  fa  molts  anys  vaig conèixer en Bassam,  estava  a  Terrassa   i   era un sirià més català que jo mateix.
En Bassam sempre va viure al límit les seves creences,   encara que aquestes poguessin canviar radicalment
en alguns moments de la seva vida.________________________________________________________________
Agnòstic, extraordinari dibuixant i pintor,  radical amb els seus missatges, cuiner de menges exquisides  i al
contrari de la fama que el seguia quan el vaig conèixer, un molt bon conversador. _______________________
Tossut fins a dir prou i selectiu amb les seves fidelitats._______________________________________________
Vaig aprendre moltes coses del meu amic durant força anys. __________________________________________
La pulcritud  en  tot  el  que  feia era una  de les seves qualitats més apreciades per mi. __________________
Igual de meticulós que perfeccionista. _____________________________________________________________
Fins que la idea de Déu,  d’algun déu encara desconegut per mi,  no el va transformar,   ell era el seu propi
creador i,  per tant, creador de tot el que l’envoltava._________________________________________________
La seva casa,   el seu hort, els seus plats  i,   evidentment,   les seves obres sobre  paper  o  tela  eren  d’una
perfecció  quasi insultants per a la resta d’humans que les gaudíem. ___________________________________
 Ell va ser qui va dibuixar  la meva cara per  la portada  d’un elapé que vaig editar l’any 1985, amb músiques
  originals per a curt metratges, d’entre ells un  que  vaig  composar  i  filmar  sobre  un dels  seus quadres, per
mi, més al·lucinants; “el de les agulles d’estendre”. __________________________________________________
I cada cop que miro l'original retrat de la meva cara, em sembla veure dins la mirada dibuixada,  com passa
tota la  pel·lícula de la nostra relació d’uns molt bons anys a la Garrotxa.________________________________
De les exposicions en les que vaig participar amb unes pel·lícules rodades i musicades vers les seves obres.
Els quadres que va acabar al menjador  de  casa  meva quan  estava  apunt de muntar l’expo  més  impactant
de les que va fer a Terrassa.  La més dura, també,   amb les institucions  i  alguna gent de la ciutat que el va
acollir i que, per alguna o altra raó, el varen decebre. La  més  contestatària,  amb un homenatge  més  sentit
que  el que  hagués pogut  fer   qualsevol   terrassenc,   per  un  lloc  tant emblemàtic  de  la  ciutat com era el
 Cercle Egarenc, amb el seu Homenatge a Terrassa. ___________________________________________________
Del  rebuig  a  tots  aquells que poguessin  atemptar contra l’entorn natural de La Garrotxa, que ell estimava
com seva,  pintant les gredes volcàniques amb una perfecció i vida superior a qualsevol fotografia. ________
Jo estimava a en Bassam. Be, en realitat al meu Bassam d’abans de ser posseït per aquest suposat Deu. _____
A aquest encara l’estimo. __________________________________________________________________________
L’altre, l'últim, es va acomiadar de mi, un dia plujós pels camins de la Fageda d'En Jordà..._______________
I com sempre, com passa amb els creadors, a part del record, ens queda part de la seva obra original i la que
es conserva en cel·luloide o vídeo,  com  testimoni del seu pas per les nostres vides... ____________________
...  i també,   juntament amb la Tresa,  ens deixa la seva obra més humana,  la Maia,  que amb la seva viola,
posa banda sonora al mateix món que en Bassam va pintar.____________________________________________

Josep Maria Francino
La Vall d'En Bas, febrer de 2004
(Article publicat a la revista 440.2, d'Olot, el febrer de 2004)
 

tornar